Benvinguts a les Obres Mestres del Cinema: Frankenstein. Part 5. Una obra mestra.

Frankenstein

Vertical lector,

només per tot allò que hem avançat ja no hi ha cap dubte que aquesta pel•lícula va més enllà de l’entreteniment.

Ha generat icones, tractat com mai s’havia fet la cruesa de la mort i, bevent dels clàssics expressionistes, ha reinventat la llum i l’ombra.

Encara més, Whale, sensible intel•lectual i geni efervescent, dota a la pel•lícula d’una ambientació i fotografia que sembla inspirada en els clàssics de la pintura. Particularment jo penso en Caspar David Friedrich, un pintor del romanticisme que podria escaure molt als gustos de Whale i que podia haver estat homenatjat en diverses seqüències d’aquest film.

Enlloc trobareu aquesta asseveració. És només que divago intentant no explicar-vos tot allò que ja està escrit. Permeteu-me doncs mostrar-vos un exemple.

Ja hem vist com arrenca el film en anteriors entrades. Una creu torçada, una estàtua de la mort, boira, nit, ombres... Un cementiri tètric al cap i al fi, que més enllà de la seva utilitat ens transporta a un món fosc i terrorífic. A uns temps perduts. A un paisatge que gairebé podríem anhelar. A un indret que alhora que tenebrós ens recorda una estampa típica del romanticisme.

Voleu veure una petita mostra de l'obra de Fiedrich?

Creu a la muntanya (Oli sobre tela; 45x33,5 cm. Palau de Charlottenburg. 1815)

Caminant damunt un mar de boira (Oli sobre tela; 98x74 cm. Hamburger Kunsthalle. 1817)

Home i dona contemplant la lluna (Oli sobre tela; 34x44 cm. Alte National Galerie. 1830-35)

Aquest quadres no us evoquen a algunes imatges de la pel·lícula que ja hem publicat? Tot el film està impregnant de paisatges i llums que evoquen el romanticisme de Fiedrich. Aquí algun exemple més.

Frankenstein (James Whale, 1931)

Sigui com sigui allò que més ens interessa aprendre en aquestes entrades és l’art cinematogràfic. Com heu pogut veure a les imatges anteriors, queda absolutament demostrada la mestria d’Arthur Edeson en la fotografia de la pel•lícula. El joc de llums i ombres és perfecte durant tot el metratge i els decorats de Charles D. Hall enalteixen aquest gran treball.

Però els decorats no només estan al servei del director de fotografia. Laboratori a banda, Hall s’imita a ell mateix en el goticisme utilitzat a Dracula (Tod Browning, 1931), però al mateix temps innova amb la verticalitat dels decorats.

En la majoria d’ocasions ni tan sols intuïm el sostre del castell. Les escales semblen inacabables i l’espai sembla inassolible.

El castell sembla tot un món desconegut i inifinit.

Particularment aquesta verticalitat d’algunes escenes a mi em fa pensar en certs conceptes: llibertat, por al desconegut, lliurament a l’infinit, desprotecció... Tot plegat contraposat a l’angoixant sensació que dóna el soterrani on és encadenat el monstre.

Al soterrani veiem el sostre. La infinitat s'ha convertit en una claustrofòbica cambra.

I la pel•lícula finalitza en un molí, on ja ni tan sols podem pensar en teulades que protegeixin els nostres protagonistes. No és agosarat pensar que aquesta sensació ens aporta sentiments contradictoris al principi i al final del film.

Un altre punt del que ja hem parlat en anteriors entrades és la gran interpretació de Boris Karloff. El seu personatge gairebé no parla en tot el llargmetratge i gràcies al seu talent (i al de Jack P. Pierce per concebre un maquillatge tant flexible) aconsegueix transmetre tot mitjançant expressions i gestos.

A això hem d’afegir que ni la seva interpretació ni cap dels moments més angoixants del film estan recolzats per la música. No hi ha música al film... Tot i que potser la recordeu.

No hem anomenat en cap moment Bernhard Kaun (ja n’hi haurà temps). És el compositor de la música dels títols de crèdit inicials i finals. Perquè només hi ha música en el començament i el final de la pel•lícula.

Aquesta circumstància no era pas una innovació imaginada pel talent de Whale. Senzillament era un costum de la primera etapa del cinema sonor.

Finalment anem a posar un petit exemple de l’admiració de Whale pels clàssics expressionistes. Hem parlat de Der Golem, wie er in die Welt kam (Carl Boese i Paul Wegener, 1920) i de Das Cabinet des Dr. Caligari (Robert Wiene, 1920), però observeu aquestes dues imatges.