Frankenstein. Part 4. Context històric cinematogràfic.

Frankenstein

Impactat lector,

res del que es va veure a aquest film s’havia vist abans a la gran pantalla.

L’any 1931 els estudis de la Universal acabaven de descobrir que el gènere de terror era perfecte per fer oblidar als espectadors els efectes de la gran depressió, tot i que prèviament ja havien produït tota una sèrie de títols que segurament els portaren a triomfar plenament a aquesta època.

Deixant de banda l'època muda, hem de dir que abans de l’estrena d’aquest film una pel•lícula sobre un altre mite havia obtingut un èxit considerable. Dracula (Tod Browning, 1931) va redescobrir la figura del vampir basant-se en la representació teatral més que en la novel•la de Bram Stoker i va encasellar per sempre més l’estrella que va inventar: Bela Lugosi.

Però Frankenstein (James Whale, 1931) anava més enllà. No presentava un vilà elegant i sofisticat, sinó un monstre concebut a través de pedaços de cadàvers.

Aquest fet i el rodatge d’escenes mai vistes podia resultar del tot impactant per a l’innocent espectador, per la qual cosa es va decidir obrir la pel•lícula amb una presentació on es venia a dir que si paties del cor sortissis de la sala.

El mateix Edward Van Sloan, que fa el paper de doctor Waldman al film, va ser l’escollit per a fer aquest petit pròleg d’advertència. Certament podríem pensar en un condicionant més per enganxar el públic i posar-lo en tensió davant l’espectacle que se’ls havia promès, però atesa la quantitat d’escenes macabres amb les que la pel•lícula comença no hem de descartar que realment s’hagués de preparar al públic per a que no quedés corprès.

El film arranca amb un enterrament on veiem creus, terra amuntegada que amaga forats amb tombes i una estàtua esgarrifosa de la mort.

Començar una pel·lícula amb aquest decorat i aquesta situació era molt nou.

A continuació la gent marxa i l’enterrador es prepara per fer la seva feina. Per primer cop a la història del cinema, el públic veu el taüt i sent com la terra colpeja la fusta mentre desapareix a cada nova palada.

Mai s'havia sentit com la terra queia damunt la fusta d'un taüt.

Per si això no fos suficient, quan l’enterrador marxa despreocupadament apareixen els dos protagonistes per desenterrar el cadàver envoltats d’una llum i un decorat d’allò més paorós.

Mai s'havia vist una profanació tan detallada.

Arrosseguen i transporten el taüt per descobrir un cadàver penjat. Mai s’havia vist al cinema un cos mort amb tanta cruesa. Sense cap escrúpol tallen la soga i veiem com el cos es desploma xocant violentament al terra.

Mai s'havia vist un cadàver penjat d'una forca.

El protagonista ja té tot el material que vol i ens fa saber sense cap mena de problema que ara ja tan sols necessita un cervell.

Com us sentiríeu davant aquests sis minuts i escaig de pel•lícula? Com us sentiríeu si visquéssiu l’any 1931 i mai haguéssiu vist res semblant a la gran pantalla? Jo us ho diré. Com a mínim estaríeu impactats.

A això hem d’afegir una altra escena mai vista al cinema. La mort d’un nen. L’assassinat d’una nena en aquest cas. La criatura juga amb ella, comparteix el seu amor i la seva tendresa tal i com podem veure en la imatge que precedeix a totes aquestes entrades. Però el monstre està condemnat per la seva desubicació o per la seva ignorància, i confonent les regles del joc llença la nena a l’aigua observant atònit com s’ofega. Podia el públic estar preparat per assimilar una escena tan cruel? A més a més, pocs minuts després veiem al pare destrossat portant el cadàver en braços davant l'estupefacció de tot el poble.

Mai s'havia vist l'assassinat d'una nena.

L’escena és real, és a dir, el monstre llença a la nena a l’aigua realment, i malauradament ens consta que es va haver de repetir perquè el primer cop la va llençar massa a prop. Whale li va dir a Marilyn Harris, la nena que en aquell moment comptava amb set anys, que li donaria el que volgués si repetia l’escena. L’angelical actriu va demanar una dotzena d’ous durs!

Fos com fos, segurament el públic va ser capaç de païr tanta violència perquè els estudis de la Universal apostaren fortament pel gènere de terror i durant més de dues dècades es va dedicar en cos i ànima per intentar ser el paradigma del gènere.

No ho varen fer pas malament i avui en dia podem comptar amb clàssics eterns i obres mestres que recordarem per sempre més: Dracula (Tod Browning, 1931), Frankenstein (James Whale, 1931), The Mummy (Karl Freund, 1932), The Invisible Man (James Whale, 1933), Bride of Frankenstein (James Whale, 1935), The Wolf Man (George Waggner, 1941), Phantom of the Opera (Arthur Lubin, 1943), fins arribar a ben entrats els anys cinquanta amb Creature from the Black Lagoon (Jack Arnold, 1954)...

Una petita pinzellada de la sublimació del gènere al que va contribuir la Universal durant dècades deixant-nos aquestes meravelles que us acabo d’anomenar.

Res més per ara. A la propera intentarem arrodonir totes aquestes explicacions per a convèncer-vos que estem davant una obra mestra.

Salut i bon cinema!