Suïcida lector,
Tornem al terror, però us garanteixo que cap preferència per cap gènere m’influeix a l’hora d’escollir la següent anàlisi. Senzillament busco tot allò que descobrirem amb aquesta nova pel•lícula.
Entrem en matèria: us presento al director James Whale! I per fer-vos una idea res millor que recuperar un film que parla dels seus últims moments, dels seus pensaments, els seus records, el seu retir i la seva passió homosexual: Gods and Monsters (Bill Condon, 1998).
Us el recomano ferventment, aquesta vegada no pas per conèixer tot el que el director va aportar en el camp tècnic i artístic, sinó per entendre la vida i el pensament més profund d’un de tants genis que s’han immortalitzat gràcies a la industria del cinema.
Encara que oficialment no va treballar mai de director artístic (bé, hi ha un curt dirigit per ell mateix de l’any 1949 on sí exerceix aquest paper) James Whale tenia aquesta vocació impregnada a l’hora de dirigir.
Concretament a aquesta pel•lícula el genial director artístic Charles D. Hall deuria seguir pas a pas les instruccions de Whale per a crear els decorats que ell volia. Decorats influïts notablement per l’expressionisme alemany i pel goticisme triomfador que el mateix Hall havia concebut aquell mateix any amb Dracula (Tod Browning, 1931).
De fet aquest film que acabem d’anomenar té exactament els mateixos components que el podien haver fet digne d’aquesta anàlisi... Pressento que anirà sorgint una vegada rere una altra al llarg de les nostres divagacions.
Segurament Whale era un admirador i un gran coneixedor d’aquest moviment expressionista alemany. La seva loquacitat i cultura eren extraordinàries i deuria aplicar tots els seus estudis, lectures i experiències per a començar una carrera excepcional.
En poc més d’un any després del seu debut, concebia i dirigia una icona del cinema de terror: Frankenstein (James Whale, 1931).
En aquests inicis, a banda del gran Charles D. Hall, el director va saber arreplegar un equip que reuniria en diverses ocasions per arrodonir els seus films: Arthur Edeson, un gran director de fotografia que va fer grans treballs també al cinema negre; C. Roy Hunter, un dels primers directors dels departaments de so que segurament es va saciar o avorrir quan en un parell d’anys va treballar a 90 pel•lícules. L’any 1932 va desaparèixer per sempre més... Potser em tocarà indagar que va passar.
Clarence Kolster, director de fotografia en tres pel•lícules de Whale; John L. Balderston, el guionista que va repetir en la seqüela d’aquest film... I finalment, Jack P. Pierce.
Trobareu a Pierce a tots els títols de crèdits (o al menys a les bases de dades, ja que en aquella època els maquilladors no sortien als crèdits) de totes aquelles pel•lícules que han fet néixer un monstre al nostre imaginari.
Quan penseu en un vampir, una mòmia, un geperut a Nôtre Dame, un home llop... Potser us ve a la ment un dels seus maquillatges... Però sobretot, si us diuen Frankenstein, el monstre de Frankenstein, només podreu pensar en allò que ell va crear.
Ell? Whale sempre va afirmar que l’esbós de l’aspecte del monstre el va dissenyar ell. Fos com fos, sense la genialitat de Jack P. Pierce, mai s’hagués aconseguit crear la icona per excel•lència del cinema de terror.
I la icona feu triomfar el creador. Però potser l’èxit de Whale va ser el seu propi fracàs. Sempre recordarem el director per aquest títol i dos més: The Invisible Man (James Whale 1933), on va fer que es pagués a un actor (Claude Rains) per no sortir, a excepció dels segons finals, a ni un sol pla de la pel•lícula, i Bride of Frankenstein (James Whale, 1935), en la qual, al meu parer, va superar la genialitat de la primera aproximació al monstre.
Amb aquest currículum no és pas estrany que tothom associés el director al gènere de terror. No era estrany per a Hollywood, però si per a Whale que no tenia cap especial devoció per aquest tipus de pel•lícules.
Si furguem en la seva biografia podem pressuposar que la comèdia sofisticada, fins i tot el musical, era allò que més li hagués agradat experimentar. Però Whale estava encasellat per la seva fulgurant carrera en poc més d’un quinquenni... Probablement es va sentir malbaratat i la seva promiscuïtat i sinceritat homosexual va fer que una dècada després decidís retirar-se.
No entenia aquell món i aquell món no l’entenia a ell. L’any 1957, després d’un llarg retir, es va acabar suïcidant, tot i que segurament, ell ja sabia que romandria immortal.
Insisteixo en la visualització de Gods and Monsters (Bill Condon, 1998), on podrem entrar dins el pensament d’un home avançat.
Res més estimats. A la següent assistirem al naixement d’una altra estrella.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada