Der Blaue Engel. Part 5. Una obra mestra.

Der Blaue Engel

Vampiresc lector,

només cal que us fixeu en la fotografia que precedeix totes les entrades dedicades a aquest film per adonar-vos que, un cop més, estem davant alguna cosa que no s’havia fet mai.

Em refereixo a les cames amb mitges i lligues del personatge de Lola Lola. La sensualitat, l’erotisme, la provocació, la carn, el sexe... El tarannà del paper que borda Marlene Dietrich consolida l’invent flagel•lador de la femme fatale.

No hi ha ni una sola pel•lícula rellevant fins al moment que mostri a la protagonista amb un to tant provocador i elevat. Amb un vestuari tan planificat i ajustat a les possibilitats d’unes cames que restaran immortals.

No era ella, ni molt menys, la primera dona que feia fantasiejar els homes amb els desitjos més inconfessables (Theda Bara n’és un bon exemple amb pel•lícules com Carmen (Raoul Walsh, 1915), Cleopatra (J. Gordon Edwards, 1917) o Salome (J. Gordon Edwards,1918) totes elles interpretant a dones sensuals i d’un caràcter descomunal), però potser, sí que va ser la més cruel, la més destructiva, la més sibil•lina, la que va fer perdre el cap a un home amb més estupidesa.

Després, i, n’estic segur, sota aquest exemple, el cinema negre sublimaria aquest carisma eròtic de la protagonista fins a límits insospitats... Sorgiran Mae West en la vesant més supèrflua, Jean Harlow en la vesant més sensual i, idolatrada per Marlene, Greta Garbo, la diva que totes les actrius de Hollywood volien ser.

Però ella, el film, el director i les interpretacions de tot el que l’envoltava, varen iniciar aquest rol carismàtic i inassolible que avui en dia encara podem admirar. I no només pels homes. El tema Ich bin von Kopf bis Fuss auf Liebe eingestellt (Falling in love again en la versió anglesa), pot ser interpretat des de la bisexualitat més absoluta. I això acaba d’arrodonir d’una manera extraordinària el concepte de femme fatale.

Més enllà d’aquest aspecte ens trobem amb d’altres no menys destacables: recordeu els nostres anàlisis sobre l’Expressionisme alemany? Von Sternberg els recupera d’una manera minuciosa per tal d’aportar alguna cosa al cinema sonor, o potser per tal de no oblidar els orígens. Per exemple quan el professor es dirigeix cap l’Àngel Blau, travessant la ciutat fosca, plena d’ombres i boira... Tot plegat evoca un paisatge fantasmagòric que s’enalteix per sons ingrats com el de la sirena d’un vaixell udolant al port.

  

El decorat es presenta fred i fosc.

Contrasta amb la calidesa del món de Lola Lola.

El professor sempre ha de fer el camí tètric per arribar al Paradís.

Amb una mestria colossal von Sternberg crea un univers paral•lel als freds i foscos carrerons de la ciutat. L’antre és un altre món càlid i pervers al que, sense remei, es dirigeix el professor per vendre la seva ànima.

Després, ja dins d’aquest decorat tan realista, el director ens proporciona alguns plans del tot innovadors on els miralls reflecteixen la situació. Veiem la disposició d’alguns personatges a través del seu reflex per enaltir encara més una sensació.

La vergonya del professor queda triplicada en aquesta imatge.

Ella és la protagonista i el mirall només la reflecteix a ella.

Finalment von Sternberg ens proporciona la sonoritat del silenci. Recordem que el cinema, per damunt de tot, és imatge en moviment, i sense necessitat d’un narrador podem assistir a tota una descripció dels fets.

Algú en el seu dia va criticar l’actuació de Jannings per massa mesurada, lenta... Però, ans al contrari, fa un paper extraordinari que a cada pausa ens convenç més del metodisme i disciplina d’aquest burgés que acabarà arruïnant-se la vida. Fixeu-vos:

Meritori pla des del fons de l'aula. El professor ha entrat.

Minuciosament alinea els llibres que portava a la taula.

Amb gran parsimònia busca un mocador a la butxaca del darrere.

En un gest tan poc ortodox continua amenaçant amb la mirada als alumnes.

Descobreix un burla al seu llibre de text.

El gest és sever. Sap qui ha estat i no tindrà pietat.

Aquest és l'inici de la pel·lícula i en un pla seqüència d'un parell de minuts ja hem descobert com és d'estricte, pompós, disciplinat i intolerant aquest professor... Al cap i a la fi el cinema sempre hauria de basar-se en la descripció dels fets a través de les imatges.

Res més. A la propera tornem a Hollywood. Espero que us agradin els monstres...

Salut i bon cinema!