Robòtic lector,
els temps que corren són prou adients pels robots. Per exemple, hom pot fer un bloc aïllant-se dins una cova mentre el món s’ensorra. La ciutat pereix i el suïcidi planeja, però més val pensar que aportem alguna cosa i acotar el cap davant l’ordinador.
Potser això li deuria passar a Lang. Ell, igual que la resta de mortals, contemplava indefens com els temps superaven els seus afanys.
Afortunadament el nostre director estava en un altre lloc i vivia les oportunitats. Lang era una geni, que sortejant i jugant amb els vents ultradretans, va saber combinar un argument superflu amb una imaginació incommensurable per tal de crear una obra mestra.
I això, aquest argument superflu, és obvi amb una mínima perspectiva objectiva. El guió és senzill, gairebé infantil, i fins i tot cau en la cursileria social. Però el nostre director va saber plasmar-lo aportant la seva visió del rerefons.
Milers d’extres, maquetes gegantines, efectes especials que avui encara són lloables; grans decorats, grans interpretacions... Foc, revolució, inundació... Tornem a recuperar la superproducció.
La pel•lícula comença mostrant-nos imatges de mecanismes freds, politges, cilindres implacables, pistons gegantins... No només estem davant una fàbrica. Estem davant una cultura que sublima les màquines. I estem davant el somni d’un enginyer.
El compàs de la pel•lícula no el marca el guió, sinó aquests mecanismes. El rellotge de deu hores que interpreta la vida del serv, les rodes dentades que composen el ritme de les vides, del metratge, de la història...
Lang imagina un futur amb edificis impossibles, piramidals i infinits; cotxes voladors, autopistes flotants, llums no inventades, androides... Un futur impossible de plasmar a la gran pantalla.. Impossible?
Els decoradors varen fer un salt qualitatiu que no podia ser imaginat a l’època. Otto Hunte, al capdavant, idea una direcció artística mai coneguda, alhora que fa significatiu un aspecte que mai s’havia valorat: els efectes visuals i especials.
Això va fer que el pressupost de la pel•lícula es disparés fins a límits insospitats. El rodatge va durar gairebé un any, vint-i-cinc mil efectes especials, quatre mesos rodant als carrers de la ciutat superior, tres mil sis-cents extres... Resumint: sis milions de marcs invertits en una pel•lícula.
I, a més, una gentada sacrificada als desitjos d’un director perfeccionista que buscava, davant de tot, la realitat i el dramatisme de la història. Tots els extres, i fins i tot la protagonista, Brigitte Helm, varen passar hores sota l’aigua abans de rodar la famosa escena de la inundació.
Poca cosa va ser entesa a aquella època. La història feble, la modernitat avançada de les imatges, l’avantguardisme encara no assimilat i, per què no?, la durada extrema del film, varen convertir el llargmetratge en un fracàs comercial i crític que no seria recuperat fins dècades i dècades posteriors.
Però Adolf Hitler, i el seu futur ministre de propaganda, Goebbels, varen quedar absolutament impressionats per la magnificència de la pel•lícula. Es promocionava la revolució i hi havia components religiosos que podien ser perfectament acoblats al nacionalsocialisme. La pel·lícula i el director podien ser aprofitats en profit del partit.
Però això potser és una història que ja pertany al context històric. Ens veiem doncs a la propera entrada.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada