Camille. Part 5. Obra mestra.

Camille

Enamorat lector,

poques coses queden per afegir per convèncer-vos que aquest és un film que no podeu deixar escapar.

A la magistral direcció, l’enorme interpretació de la protagonista principal i el perfecte guió, s’uneixen una sèrie d’intangibles que poden passar desapercebuts per al neòfit.

El més important, al meu parer, seria la perfecta ambientació que ens fa respirar literatura pels quatre cantons. L’obra de Dumas i la posterior òpera de Verdi (La Traviatta) es poden sentir en cadascun dels decorats, dels vestits, dels escenaris.

Es recrea una època amb mestria i tots els detalls estan tan cuidats que fan que la pel·lícula perduri fresca en un visionat actual. Fresca i literària. Artística!

La història ja la coneixem. Però se m’ha acudit en aquesta entrada ornamentar l’argument amb petits fragments del guió per a que enteneu la força d’aquest. És un parany o una manera original d'esmicolar l'argument... Això ja ho decidireu vosaltres.

Marguerite és una prostituta que bascula entre el sentiment del cor i la racionalitat del cervell. Armand s’enamora perdudament d’ella i Marguerite haurà de decidir entre els diners o l’amor. Així comença un intent de seducció en el que ella domina un estira i arronsa que al principi fins i tot li pot semblar divertit.

Marguerite: His eyes have made love to me all evening. (‘Els seus ulls m’han fet l’amor durant tota la nit’, referint-se a Armand quan ell intenta dissimular.).

Ella és freda i inhumana. O potser escèptica. O potser realment és veu tan desgraciada que no creu que es mereixi estimar i ser estimada. Ell és massa jove. Ingenu, impetuós.

Armand: Don't you believe in love, Marguerite? ('No creus en l’amor, Marguerite?').

Marguerite: I don't think I know what it is. ('Crec que no sé que és.').

Armand: Oh, thank you. ('Oh, gràcies.').

Marguerite: For what? ('Per què?').

Armand: For never having been in love. ('Per no haver estat mai enamorada.').

Tan és així, de despietada o romàntica, que quan cedeix a l’amor continua fustigant-se mantenint una racionalitat que ja no hauria de pertocar.

Marguerite: Let me love you. Let me live for you. But don't let me ask any more from Heaven than that  God might get angry. (‘Deixa’m estimar-te. Deixa’m deixar-ho tot per tu. Però no em deixis preguntar mai més pel cel perquè Deu es pot enfadar.’).

I més.

Marguerite: It's hard to believe that there's such happiness in this world. (‘És difícil de creure que hi hagi tanta felicitat en aquest món.’).

Armand: Marguerite. Now you've put tears on my hand. Why? (‘Marguerite. Ara tinc llàgrimes a la meva mà. Per què?’).

Marguerite: You will never love me thirty years. No one will. (‘Mai m’estimaràs durant trenta anys. Ningú ho farà.’).

Armand: I'll love you all my life. I know that now. All my life. (‘Jo t’estimaré tota la vida. Ara ho sé. Tota la meva vida.’).

Vet aquí que quan per fi es rendeix a l’amor el seu passat la traeix. El pare d’Armand la convida a que l’abandoni. La seva mala reputació mai farà feliç al seu fill.

Monsieur Duval: Please, give him up. (‘Si us plau, deixi’l.’).

Marguerite: What should I do? (‘Què puc fer?’).

Monsieur Duval: Talk to him. Tell him he must leave you. (‘Parli-li. Digui-li que ha de marxar.’).

Marguerite: I have talked. (‘Ja li he dit.’).

Monsieur Duval: Leave him. (‘Deixi’l.’).

Marguerite: He'd follow me. (‘Em seguirà.’).

Monsieur Duval: Tell him you don't love him. (‘Digui-li que no l’estima.’).

Marguerite: He wouldn't believe me. (‘No em creurà.’).

Ell la busca desesperadament i quan la troba ella torna a utilitzar el cervell sacrificant el seu cor. Menteix i ho fa tan bé com sempre ho ha fet en la seva vida anterior.

Armand: Then you do love him. Dare to tell me that you love him. You're free of me forever. (‘Aleshores l’estimes a ell. Atreveix-te a dir-me que l’estimes. Tu et lliuraràs de mi per sempre.’).

Marguerite: I love him. (‘L’estimo a ell.’).

Ella viu el poc que li queda de vida infeliçment fins que al seu llit de mort només desitja veure’l per darrera vegada. Però ell ha desaparegut, amb el cor trencat i l’ànima partida. Què ha fet? Com ha deixat perdre la darrera oportunitat! Finalment n'Armand s’assabenta que ella està morint de tisis i pot veure-la durant els dos últims minuts de la seva vida.

Marguerite: It's you. It's not a dream. (‘Ets tu. No és un somni.’).

Armand: No, it's not a dream. I'm here with you in my arms, at last. (‘No, no és un somni. Estic aquí amb tu als meus braços, finalment.’).

Marguerite: At last. (‘Finalment.’).

Armand: You're weak. (‘Estàs dèbil.’).

Marguerite: No, no. Strong. It's my heart. It's not used to being happy. (‘No, no. Forta. És el meu cor. No està acostumat a ser feliç.’).

Tot el guió és un prodigi literari alhora que un prodigi cinematogràfic, (podeu recuperar més dialegs al següent enllaç). No hi ha cap fisura i l'enorme, monumental interpretació de Greta Garbo domina tots els extrems de les situacions dramàtiques. És una mesurada i continguda plasmació d’un paper que no puc imaginar més que amb una sobre actuació en qualsevol altra actriu.

Això precisament és el que dota d’una extraordinària veracitat a aquesta història. Te la creus. La fa contemporània en la mateixa mida que extemporània. Pots arribar a creure que algú pot renunciar a l’amor de la seva vida de forma racional, sacrificant-se, sense oferir una sola oportunitat de replantejar la situació, i l'amargor d'un sentiment tant lloable.

Algú com Armand plorarà aquest amor tota la vida perquè la mort sentencia a no donar cap oportunitat.

Esperem no viure-ho mai, enamorats lectors.

Salut i bon cinema!