Dramàtic lector,
des que començarem aquest viatge
ja hem pogut analitzar uns quants gèneres cinematogràfics. Ara toca el drama
romàntic, que per damunt de tots els altres gèneres, té una complicació que
difícilment se supera: caure en el parany de la cursileria.
Sovint els drames romàntics
abusen de la persecució de la llàgrima fàcil i acaben convertint-se en un tros
de metratge insuportable. Òbviament no és el cas de Camille (George Cukor,
1936). Però aquesta característica ens pot provocar cert menyspreu cap aquest
gènere.
No us deixeu emportar per les
aparences. Veieu pel·lícules bones i la història us convencerà, parli del que
parli.
En aquest cas l‘acció es
desenvolupa al París de finals del segle XIX, del luxós París que gaudia l’alta
societat de l’època.
La protagonista és una prostituta
de luxe, una ‘feina’ que no estava precisament ben vista. Però l’elegància en
la filmació i la interpretació de la
Garbo no ens fan pensar en cap moment en la incomoditat dels
espectadors de l’època.
Ella, freda i passional al mateix
cop, haurà d’escollir entre l’amor o els diners, i aquí es desenvolupa una
lluita per eludir la resignació que acabarà amb ella. Mort, tísica, en un final
culminant de la pel·lícula, però en cap moment s’abusa de la tragèdia que se l’acaba
emportant.
Amb aquesta habilitat innata per
mesurar la història, no poden deixar passar desapercebuts la posada en escena
per part del grup de decoradors que comandava el gran Cedric Gibbons. Tampoc
hem d’oblidar el fidel disseny de vestuari creat per Adrian, elements tan
importants com el propi argument i que haguessin assolit la perfecció si la
pel·lícula s’hagués pogut rodar en color.
O no hagués estat perfecta
veure-la així?
 |
| George Cukor dirigeix Greta Garbo i Robert Taylor a una escena del film Camille. |
Fins la propera.
Salut i bon cinema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada