Embotit lector,
com ja havíem avançat, Sam Wood és capaç d’amanir els despropòsits verbals dels Marx (principalment de Groucho) amb un munt d’acrobàcies i gags visuals. No era pas un fet comú en les anteriors pel•lícules dels nostres protagonistes. Si més no, no era un recurs tan evident com ho és en aquest film.
Aquest abús, per dir-ho d’alguna manera, de l’acrobàcia genera escenes del tot rítmiques on els germans han d’actuar físicament; però si el gag visual es combina amb la loquacitat de Groucho, podem arribar a crear una de les escenes més famoses de la història del cinema.
La veiem?
Tot comença quan el personatge de Groucho es troba amb un camarot extremadament minúscul. El gag comença amb una simple situació còmica i va pujant de to fins a límits insospitats.
Quan obre el seu bagul troba a Chico, Harpo i Allan Jones. Harpo dorm i els altres dos tenen gana. Tot fa sospitar que estem assistint a un acudit més dins d’un guió elaborat. Però vet aquí que en aquest enquadrament fix comença un dels millors gags de la història del cinema.
Groucho accedeix a demanar el menjar pel polissons i assistim un altre acudit dins el gran gag. Una primera situació que anirà pujant i pujant d’hilaritat fins a que no podem imaginar que tot pot culminar magistralment.
Si ens centrem en quan comença el desgavell, és a dir, obviant els quatre primers minuts del vídeo que ens preparen per al que vindrà, podem dissecar l’escena en infinitat de punts que la van engrandint fins a una resolució perfecta.
1. Groucho demana el menjar al cambrer mentre a cada comanda se sent des de l’altra banda de la porta “i dos ous durs”. Quan els demana se sent la botzina de Harpo i afegeix “que siguin tres”. Aquest recurs es repeteix i es repeteix fins al descontrol. És genial comprovar com la iteració d’un afegitó resulta d’allò més eficaç.
2. Dues serventes truquen a la porta. Han de fer els llits. Aixequen a Harpo i s’abraça a una de les serventes: “aquest fa més feina dormit que jo despert”.
3. Entra l’enginyer per revisar la calefacció. “Pot començar pel ros aquest”.
4. Entra la dona de la manicura. “Les ungles llargues o curtes?”. “Deixi-me-les curtes que aquí ja comença a faltar espai”.
5. L’ajudant de l’enginyer truca a la porta “Tenia el presentiment que anava a venir”.
6. Entra una noia preguntant per la seva tieta. Com no hi és pregunta si pot utilitzar el telèfon. “M'aposto el que vulgui a que no arriba on està l'aparell”.
7. Pica la serventa encarregada d'escombrar el camarot. “Comenci pel sostre, és l’única cosa que no està ocupada encara”.
8. Porten el sopar. Són quatre cambrers amb unes safates enormes.
9. Margaret Dumond obre la porta i tots surten disparats com si estiguessin embotits dins el camarot.
Tot això ha passat en tres minuts i escaig. Acabem d’assistir a una de les escenes més vertiginoses, hilarants i perfectes de la història del cinema.
I aquest film n'està ple. Segur que tots recordareu allò de “La part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part...”. L'escena dels llits, el “Tot em recorda a vostè excepte vostè”...
Però per damunt de tot, això que acabeu de veure és digne de ser honorat en aquest viatge. però, és aquest film una obra mestra realment? Personalment jo no la qualificaria així, però aquí estic defensant-la.
No és pas el nostre bloc un lloc superficial on comentem estrenes del tot banals. Aquí analitzem obres mestres, però he d’admetre que la pel•lícula no acaba de ser rodona.
El números musicals, per exemple, excedeixen i malbaraten el ritme d’un guió gairebé perfecte. Eren prou propensos els Marx a convidar-nos a escoltar el piano de Chico i l’arpa de Harpo, però tractant-se d’un escenari operístic abusen (o Sam Wood abusa) massa de cançons que ens donen ganes de passar endavant l’escena i continuar amb els diàlegs.
Al meu parer aquesta és l’única situació que ha enrarit la pel•lícula amb el pas dels anys, però alhora no volia deixar passar l’oportunitat de presentar-vos aquests dimonis i tota la seva cort de col•laboradors que els van immortalitzar.
Hi ha uns quants escollits al cinema que no han punxat mai. “Si aquesta pel•lícula és de tal o qual segur que no em defraudarà”. Això us passarà sempre amb els germans Marx.
I a partir d’ara arribarem a l’any 1936. Estareu aquí encara? Espero que sí. Barallo tres opcions. Espero escollir la més encertada. Ens retrobem embotits cinèfils.
Salut i bon cinema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada